dimecres, 30 de març de 2016

"L'ANTONIO DE LES MOTOS"

Ahir em vaig assabentar de la mort de "l'Antonio de les motos". No, no era de Tartareu, però s'estimava més al poble que la majoría de tartareuencs, i Tartareu el va adoptar. Al començament del 70 va aterrar a Tartareu un boig de les motos, era "l'home de la Dolors". El primer record que tinc d'ell és des de el carrer del mestre mirant cap a l'era Felip amb unes quantes persones, observan con "descerebrat" pujava amb una moto cap a traves des de la font del poble fins a l'era amb una moto feta per ell mateix amb parts de diferents motos. Per nosaltres era una heroïcitat, i es va convertir amb un "heroi" al que volíem seguir. A part de introduir-nos al mont del les motos i del trial, com esport, va fer una gran tasca amb la nostra educació, que no crec que mai ell en fos conscient. Era un home amb unes conviccions profundes i així les transmetia. Ens va ensenyar a anar amb moto, amb el sentit ampli de la paraula, no sol a anar al damunt d'ella, sinó a respectar-la i a respectar el seu mont: la moto ha de estar sempre amb bon estat mecànic ja que d'aixó depèn la nostra seguretat; no es deixa mai a ningú enrere, paciència amb els que estan aprenent; no es riu quan algú cau, ja riurem després quan sabem que no s'ha fet mali hagi passat l'ensurt; no es surt de casa sense botes, casc i guants (abans el casc no era obligatori); quan s'arriba a un lloc habitat es circula de forma discreta i amb educció; ...i així mil més. Però no tot era moto, també ens va ensenyar a respectar l'entorn, a conèixer-lo, a aprecia les coses petites, a respectar a les persones, a estimar la terra, a ser solidaris, a tenir somnis, a ser lliures i sentir la llibertat. Segurament, ens va ensenyar més ell de la vida que lo que ho van fer els nostres pares i professors. Ens va fer entendre que per tenir grans sensacions no fa falta anar al Himàlaia o a la Patagònia, que en 25 km a la redona tenim tot un micromon i l'únic que s'ha de fer és "obrir els sentits". El valor de l'amistat, compartir un esmorzar al costat del foc a terra amb pa amb tomata, uns talls de pernil i un bon porró de vi, comentant anècdotes i aventures, amb unes bones rialles. Varies generacions del poble em somiat amb benzina i amb aventures gracies a ell. Antonio, per tot el que ens has ensenyat, per tot el que ens has fet sentir, per tot els que ens has donat i per tot el que ens has fet viure, la "Colla Pantaix" no t'oblidarà. Adéu Antonio.

dimecres, 17 de desembre de 2014

divendres, 29 d’agost de 2014

50 ANIVERSARI DE L'ARRIBADA DEL AIGUA

Fa 50 anys que va arribar l'aigua de la Font la Mora a Tartareu. D'aquí a uns dies és fa una festa.

EL BARBERET DE LA NOGUERA

Aquesta historia està copiada directament del llibret de l'any passat de Sant Miquel, i està escrita per l'Antoni Brusau.
El SIQUET n’ era un barberet molt eixerit de La Noguera, allà a un poblet anomenat TARTAREU, en un temps de fa molt de molts anys. Diuen que tenia molt bones mans, unes mans de plata, per l’ofici de la barberia. Ell i la seva somereta, recorrien els poblets i masies dels voltants de Tartareu, com eren Os de Balaguer, Alberola, Tragó de Noguera, Els Masos de Millà i Vilamajor; així es guanyava la vida, n’era molt feliç, però tenia el seu secret, un secret que només me’l va dir a mi el dia que vaig demanar la mà d’una de les seves netes. Sempre que feia el poble d’Os de Balaguer, a la tarda pujava al poblet d ’Alberola, i pel camí s’aturava a descansar i donar de beure a la seva somereta, a una font que avui es coneix com a font de LA MORA, i és que allí i vivia una mora anomenada Zoraida, que no es deixava veure per ningú més que d’en Sisquet, els vilatans de les contrades, uns deien que si era molt vella, d’altres que si era molt jove, uns que si era lletja i peluda, altres que si era guapa i polida, i el que si deien, i tots hi estaven d’acord, és que era molt però que molt morena. Com era doncs la Zoraida?.... El Sisquet, feia camí una vegada al mes o a vegades cada tres mesos i sempre que s’aturava a la nomenada font, a part de parlar, conversar i fer riure a la Zoraida amb el seus acudits, la va convèncer que es deixés depilar i polir per ell, i així ho feien, el Sisquet l’ensabonava i amb la navalla de barber la polia, la perfumava, i la deixava guapa i radiant com cap altra noia de La Noguera, sempre que es trobaven a la font, una font on no hi anava mai ningú perquè la Zoraida tenia fama de bruixa i la gent tenia por, no així el Sisquet, i per aquesta senzilla raó secreta és pel que, quan els vilatans la veien de lluny, es feien el senyal de la creu, i segons si havia passat de poc els Sisquet o no, els uns la veien neta, polida i guapa i altres la veien lletja, peluda i bruta. Així passaren anys i anys, el Sisquet ja era un bon mosso, i la Zoraida notava que els dies se li acabaven i això que ningú sabia exactament quants anys tenia, uns que vint, altres que vuitanta i d’altres els més vells que n’havia de tenir més de cent, perquè sempre l’havien vist allí. Un misteri. L’últim dia que el Sisquet es va trobar amb la Zoraida, aquesta li va dir: -Sisquet ja no ens tornarem a veure més, tu t’has portat molt bé amb mi i jo t’he apreciat i t’he estimat molt i per això abans de deixar aquest món et donaré una virtut que et farà el home més conegut, respectat i fort d’aquestes contrades. -Va Zoraida- li va dir en Sisquet- tothom vol fer promeses i no se n’acompleixen cap, jo continuaré sent el barberet de sempre i tu i jo ens continuarem veien molts anys. -Ja ho veuràs al llarg de la teva vida, que serà molt llarga; i a no tardar el teu destí es començarà a complir. Dit i fet, la Zoraida no es va veure mai més, ni viva ni morta, simplement va desaparèixer. A l’endemà mateix d’aquesta despedida, el Sisquet va anar a Os de Balaguer a fer un servei de barberia i la filla del seu client la, Carmeta en veure’l se’n va quedar bojament enamorada, tant és així, que al mes ja es casaven i se’n van anar a viure a Tartareu. Als nou mesos en Sisquet i la Carmeta tenien el seu primer fill, Francisco li van posar de nom. No va passar ni un anys més que tenien el segon fill, aquest es dirà Miquel, va dir en Sisquet, com la serra de la font de la Mora. Al any següent el tercer fill, aquest es dirà Salvador. Caram, caram, el Sisquet qui ho avia de dir- tres anys tres fills- No acaba aquí la historia, al quart anys un altre fill, Enric li vana posar, i la gent del poble ja no deien el Sisquet ni el barberet, l’anomenavam el senyor Francisco. El cinquè any un altre fill baró, es dirà Josep. A sisè any un altre fill baró, es dirà Alexandre, com Alexandre el Gran, va sentenciar el barberet de la Noguera. I la noticia de que en sis anys sis fills barons corria de boca en boca per tota la Noguera. De tant en tant, el barberet de la Noguera és recordava del que li va dir la Zoraida: Tindria raó aquella dona ??? Va passar un temps, però el destí s’anava complint, al vuitè anys un altre fill baró, Hermenegildo de nom li van posar i als dos anys següents un altre fill, Tonet li van posar de nom-Sant Antoni gloriós-exclamava la gent, quin home, quin poder, qualsevol li planta cara, qualsevol s’atreveix a molestar-lo. Una casa amb vuit fills i tots homes- qui ho havia de dir. I així va ser com el Barberet de la Noguera, va se conegut, respectat, temut i admirat per tota la comarca de la Noguera. Quanta raó va tenir la Zoraida de la FONT DE LA MORA.

dimecres, 1 de gener de 2014

dijous, 26 de setembre de 2013

ES PARLA DE TARTAREU

Fa uns dies a la plaça de la Catedral de Barcelona és parlava de Tartareu i d’un “tartaro”, demà a l’Ajuntament de Balaguer també.