VISCA EL PTT!!!

Aquest estiu he pujat al castell i he fet una foto panoràmica des de el teulat de l’ermita de Sant Miquel. Desprès, contemplant el paisatge m’ha vingut una frase famosa al cap “tot lo que veus és meu”, i en realitat és així, perquè tot el que veia m’ho sentia meu, espiritualment es clar . Llavors avui, amb la proximitat de l’onze de setembre, m’ha vingut al cap les imatges i ...no pot ser que una Esperanza Aguirre, un Rodríguez Ibarra o un coronel Francisco Alamán Castro, per no dir-ne més, sentin lo mateix que sento jo, de fet no tinc rés en comú amb ells. Aquesta reflexió m’ha portat a una altra. Quan era pre-adolescent, quan vam tenir que baixà a Balaguer a estudia, quan no podíem continuar estudiant a l’escola del poble ja que va ser el primer any que ens van obligar als de secundaria a marxa a estudia fora, se’m va ocorre fer el PTT, si el Partit Terrorista de Tartareu. Els membres del PTT érem quatre, però també teníem simpatitza’ns d’altres pobles com dels Masos, d’Os, ... Ara, vist amb la distancia dels anys, me’n dono conte de que l’únic que vaig fer és reivindica la nostra pròpia personalitat davant una majoria “opressora”, si se’n pot dir així, de Balaguerins. Ja se que això son jocs d’infants, però els sentiments no estan lluny dels actuals, en una altra dimensió és clar. Els que llegiu el bloc habitualment ja sabeu que no poso mai opinions personals, ja que soc de l’opinió que tothom és lliure de pensar i expressar lo que vulgui, faltaria més, però avui no me’n he pogut estar. Visca el PTT!!! Visca TARTAREU Lliure!!! Visca CATALUNYA Lliure!!!

"EL ROBATORI DEL SEGLE"

Ara us explicaré lo que jo recordo d’una noticia que va commocionar al poble quan jo era petit.
Avui , ens queixem de que els robatoris i la inseguretat han augmentat, que suposo que la crisi ho ha empitjorat, però de robatoris sempre se n’han fet. El més sonat de Tartareu va passar fa uns quaranta anys, a principis dels 70, no recordo l’any però segur que hi ha gent que se’n recordarà.
Abans, com tots sabeu, les portes de les cases sempre eren obertes, algunes es tancaven a les nits, però no totes. A cada casa hi havia un animal (ruc, somera, mula, maxo o pollí) sinó n’hi havia més i molts d’ells es guardaven a dintre casa al estable o en algun corral a prop.


Un dia Tartareu es va despertar sobresaltat, va córrer la veu de que havien desaparegut mules d’algunes cases i corrals. Tothom va anar a mirar si hi eren els seu animals. Després del rebombori faltaven tres mules: la de cal Jaume, que la tancaven a cal Xigros, la de cal Regolà, que la tancava a casa Flores, si no recordo malament, i la de cal Jordi que la tenia al corral, sota casa.
Suposo que els tres animals eren guapos i llustrosos, estaven tancats cap a la punta de ponent del poble, amb lo que era més fàcil sortí sense fer massa soroll. Es l’explicació que puc donar de perquè van ser aquests animals hi no d’altres. De totes formes, tothom es preguntava com havia pogut ser que ningú hagués sentit rés.
El dia abans havia plogut, amb lo que, més o menys, era fàcil seguir les petjades. Mentre s’avisava a la Guardia Civil (els mosso encara no existien), es forma un grup per seguir el rastre a peu i trobar als malfactors i als animals es clar.
El rastre, primer s’enfilà cap al bauló, després cap al camí de les belles, cap Alberola, baixà pel camí de l’obaga cap a Boix, desprès cap a Ivars fins arribar a Corbins, on es perdia el rastre al creuar el riu Segre.
Mentre estan la Guardia Civil va anar fent la seva feina, lo que no recordo si va ser el mateix dia o al cap d’uns dies, però van trobar les mules a Torregrossa, juntament amb d’altres animals i a put de ser carregats en camions.
Va ser un robatori premeditat i ven organitzat com no es recordava al poble, però en aquest cas va acabar bé.
Algú es pot preguntar: però qui les va robar? Doncs van ser un clan organitzat d’ètnia gitana, llavors eren els que més tractaven amb animals, on si va veure involucrat algú d’una família gitana coneguda de Balaguer.
Bé, això es el que jo recordo del robatori que he anomenat “del segle”.
Ara tres mules no semblen gran cosa, però per un moment, us imagineu que un dia Tartareu desperta i ha desaparegut el tractor del Negre, del Miquel de Canut i del Romano i ningú en sap rés?.

MIL GRÀCIES!!!

UNA HISTÒRIA DE POR

A tots ens han explicat histories de por quan érem petits, però n’hi ha una especialment rellevant que ha anat passant de boca en boca, i de pares a fills. Què hi ha de veritat en la història? segurament mai ho sabrem. Però encara fa posar la pell de gallina.
Tartareu, abans, tenia dues coses que el feien famós, per una banda el vi, que se’n produïa moltíssim, a cada casa hi havia un celler, on es recopilaven milers de litres de vi. Segons tinc entès era espectacular quan es buidaven i es netejaven les botes per posar-hi la collita nova. Tots els carres anaven inundats d’aquest líquid i el ferum s’estenia per tot el poble. Per altra banda, el joc, els dissabtes a la nit i els diumenges es feien unes timbes espectaculars, set i mig, botifarra i sobre tot al monte, on es guanyaven o perdien molts diners, fet que feia que vinguessin jugadors de tota la comarca.
Una nit d’aquestes de dissabte, en Rosendo de casa Barrau, va sortir per anar a fer una partida, la nit es va anar allargant i en Rosendo va perdre tot el que portava al damunt. Llavors, a l’última partida es van jugar que el que perdia la partida aniria al cementiri (només existia el de dalt), entraria dins i lligaria un mocador a la creu que hi ha sota la finestra (rosetó) de l’ala de l’església. Evidentment, lo Rosendo tenia mala nit i va perdre. Va agafar el mocador que li va donar lo Ramón de cal Fuster, i amb negra nit es va enfilar cap a la part alta del poble, passant per la Pietat i agafant el camí que pujava fins al cementiri. Això li costava un gran esforç, ja que per tots era coneguda la seva cagarel•la i superstició en lo referent a esperits i morts. Però decidit, continuà endavant a les fosques, sense cap llum que l’acompanyes i mig intuint per on passava el camí.
Un cop arribat a la porta del cementiri, en Rosendo, va fer córrer el forrellat que tancava la porta, va entrar cap dins i es dirigí cap a la creu de ferro on tenia que lligar el mocador. Quan l’estava lligant, mig cagat de por, però convençut que ja havia completat la aposta, ve veure que a la seva dreta, a darrera de la cantonada de l’ala de l’església, es veia un petit resplendor que cada vegada es feia més intens. Es quedà paralitzat sense poder parlar, abans de que pogués reaccionar i de cop, va aparèixer un esquelet lluminós que caminava cap a ell. Llavors lo Rosendo va reaccionar, va fer un gran crit de por, que va ressonar per tot el terme, i va començar a córrer costes a vall tant ràpid com li permetien les seves cames i més ràpid del que li permetia la seva vista, caient uns quants cops abans no va arribar a la Pietat, i d’aquí va continuar corrent i sense girar-se fins que va arribar al bar on l’esperaven al carrer rient-se’n els seus companys de joc, ja que havien sentit el crit esgarrifós. Llavors va veure que lo Rosendo no podia ni respirar, lo van agafar i el seure en una cadira i el van anar retornar a base de copes de conyac. Lo Rosendo els hi va començar a explicar l’historia amb mitges paraules ja que les senceres encara no li sortien, i de cop, es van fer el silenci i es van quedar bocabadats, lo Rosendo s’havia tret la gorra i portava tots els pèls blancs, ell era jove i no tenia capa cana. Ja ho diuen que un susto ven fort pot fer que et se tornin el cabells blancs. En aquell moment tots es van començar a creure la història, però ningú es va atrevir a anar-ho a comprovar fins al dia següent a plena llum del sol.
Van pujar fins al cementiri i van trobar el mocador lligat a la creu. Però no van trobar rastre de res més. L’únic que van trobar, va ser una mà d’esquelet marcada en foc a la porta de dalt de cal Juan, que es la primera porta que es trobava quan baixes del cementiri.
No sé si la història es real o no, tan sols sé que fins no fa massa encara es podia veure la marca a la porta.
Tots els que, de petits, us heu passejat a l’ hivern pels carres alts de Tartareu, a les tantes de la nit i amb boira, no en digueu que no us agafa una esgarrifança quant sentiu la història.

DIAMANTS A TARTAREU

Ja fa molts anys, uns 38, s’estava fent l’obra del mur de contenció del carrer Garric, on dona a so del negre. Fent els fonaments es va trobar un petit forat que donava al interior d’una sitja. Les parets eren de terra argilosa i a la part superior tenia una arqueta d’accés amb una tapa de llosa de pedra. No era massa gran, uns 5 m3, com a molt. Al interior no hi havia res, però va aixecar expectació entre la gent que estaven treballant a jova. De cop, algú digué: “Ei!! A les parets hi ha coses que brillen”. Es va muntar un bon rebombori i es decidir entra a dins a veure que era lo que brillava. Aquesta “missió” es va assignar al Tito de la Tona, era el treballador més àgil i prim de la colla. Va entra amb llanterna en mà i va treure unes petites pedres transparents brillants tallades en forma hexagonal. Es van rentar amb una galleda plena d’aigua, vigilant de no perdre’n cap. Aviat va saltar l’alegria: “això es un tresor, hem trobat diamants” i es van anar arreplegant, una a una, les petites pedres apreciades. Pot ser que se’n arreplegues una mitja mosta, mes o menys.
L’alegria va durar unes quantes hores, fins que investigant investigant es van troba unes fotografies en un llibre d’unes pedres idèntiques a les trobades, era quars. Evidentment, va arribar la frustració, ja no érem rics. Apa, a tornar a treballar!.
Ja se que això sembla un acudit, però us asseguro que es ven cert, perquè jo en vaig ser testic i si no us ho creieu us poso les fotos de la gesta.
Podeu reconèixer a la gent: lo Joan la Tona (alcalde), l’Angelina del Mestre, lo Peretó vell, lo Bep del Carreté, lo Miquelet d’Espertó (curreu), lo Modesto del Cavaller, lo Miquel de l’Albert (barbé), lo Lluís de Canut, lo Paco de Carlets, lo Miquel del Jaume, lo Mingo Xampa, lo Miquelet del Jaume, lo Lluïset de Canut, lo Cisco Toi (toiet) i el Tito de la Tona. Pot ser que hi hagués més gent, però no n’he reconegut cap més.
Una bona anècdota per tots els que la vam viure. Una altra cosa és, i sembla que ningú s’ho va preguntar, que hi feia allí aquell quars?. La sitja és va tapar i mai més se’n va parlar.