LA FONT LA MORA DE TARTAREU

El seu nom sembla d'origen àrab, per és una suposició. El que sí que sabem és que la seva utilització és i ha estat molt important i diversa. Al llarg del temps ha fet d'abeurador, de rec i de teuleria.

Com a reg l'han usat des de temps inmemorials uns 26 regants i ha estat font de verdures i aliments per a les famílies.

Com a teuleria encara es conserva la bassa que recollia l'aigua per tractar l'argila i fer el fang, que cuit donava les teules: segur que molts teulats de Tartareu en provenen.

Com a abeurador la carrerada que portava des de el poble fins a la serra de la Mora passava per la font. A més, sota les alzines i roures centeneris els pastors aprofitaven per "amuriar".

Fa uns 45 anys es va decidir porta l'aigua de la font al poble i a les cases, fet que va canviar la vida quotidiana de les famílies, especialment de les dones.

Últimament s'han fet obres de recuperació d'aquest indret: de la bassa, la font i l'entorn.

Imatges històriques abans de la "recuperació". Gaudiu de les imatges!.

EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE TARTAREU (segons folletó de l'aplec de Sant Miquel de 1984)

És impossible d'establir censos per caps de casa fins al darrer quart del segle XIV, hi ha un llarg estancament de la població comarcal al llarg dels segles XIV, XV i XVI, que va continuar fins avançat el segle XVIII. Al llarg del segle XVIII la comarca de la Noguera va experimentar el creixement clàsic a tot el pais, aquest creixement va anar acompanyat d'una gran expansió agrícola, manifesta en les noves plantacions d'oliveres i de vinya, i, com és lógic, d'una forta empenta constructiva, que va marcar definitivament el traçat d'algunes poblacions.

L'emprenta domogràfica del segle XVIII es va deturar i la població es va mantenir estancada fins a l'inici del segle següent i tingué un clar retrocés en l'època de les primeres guerres civils del segle XIX, però ben aviat es va superar i en el 1860, la població no ha estat superada en cap altre moment de la seva història. El darrer terç del segle XIX va marcar un petit retrocés. En el segle XX, la comarca ha experimentat uns lleus alts i baixos, tinguent recuperació fins el 1960. D'aleshores ença la minva s'ha accentuat, essent dramàtic per el sector N o Alta Noguera, per exemple, el municipi de Les Avellanes ha passat de 1278 habitans en 1900 a 570 en 1981.

Tartareu tenia l'any de l'escrit (1984) 126 habitans.

*122 habitans al 2005.

TERME DE TARTAREU

1891 H. en total

1134 de terreny muntanyos

757 de terreny de cultiu

1415 de terrenys particulars

476 de terrenys comunals

18.500 mts de contorn

ELS NOSTRES AVANTPASSATS (segons el folletó de l'aplec de Sant Miquel de 1979)

Milers d'anys enrera ja trobem la petjada de l'home en les nostres terres. El testimoni més importat ens la dóna la COVA DE JOAN D'OS, que és de les més notables de Catalunya. Tota la zona era abundosa de caça, fonament de l'alimentació i de la vestimenta. Amb tot, l'home d'aquest temps antiquíssims, va començar a ocupar els fondals ja que la gran quantitat de tombes trobades, ens demostra que n'hi varen existir més que no en coneixem.

La història poques dades ens ofereix que no siguin les general a la resta del pais. Les més importants les trobem durant el comtat d'Urgell. De tots els comtes, el que tal volta tingué més relleu per a la història de Tartareu, sigui el comte Ermengol IV, ja que fou el conqueridor de Tartareu als Sarraïns i ara es compleix el nové centenari d'aquest fet, a ells ens anem a referir.
Ermengol IV "el de Gerb" (1956-1092) tingué la máxima preocupació per la conquesta de la vall del Segre i de la Noguera Pallaresa. En aital empresa rep ajuda del seu cunyat el rei d'Aragó. L'onze de desembre de 1072 es trobava en guerra amb el vescomte d'Ager Ponç Guerau, sogre i successor del famós Arnau Mir de Tost. D'aquí quedaren els límits de Santa Linya i Sant Jaume de Cas.

Ermengol IV organitza la defensa del castell de Gerb que fou veritablement la capital del comtat i sa residència oficial, tot i trobar-se tan proper a Balaguer, encara en mans dels alarbs. D'allí estant, organitza la conquesta dels plans d'Urgell, essent Linyola el centre.

Una mica més tard, cap al 1079, conquerí els castells de Privà i TARTAREU, introduint una punta de llança entre el vescomtat d'Àger i els regnes dels Moros, ja que continuen en llur poder i durant molt de temps, Os i Castelló de Farfanya. El comte passa a conquerir els castells de Gavasa, Calasanz i Caserres ... també el veiem com ajuda a son cunyat Sancho Ramírez en la conquesta de Graus. Queden encara per escriure moltes coses d'aquest comte. Va morir en el castell de Gerb el 28 de març del 1092.

Jaume d'Urgell del Dissortat fou el últim conte d'Urgell, mentre les forces reials de Ferran de Castella anaven prenent posicions al voltant de Balaguer atacant els llocs fortificats de la Comarca. Tartareu es defensà fins el 25 de setembre del 1413.

El 31 d'octubre del 1413 el comte Jaume d'Urgell sortí de Balaguer pel portal del Torrant cap a la captivitat. Ferran I va fer la seva entrada a Balaguer el 5 de novembre del 1413. Final del comtat.

Els béns de la Casa d'Urgell van ser repartits per Ferran I per pagar tots els serveis dels que l'havian ajudat en la conquesta.

El lloc de Tartareu fou venut per 2000 florins a Olfo de Próxida, conseller de la comtessa-reina Elionor.

DESCRIPCIÓ DE TARTAREU (segons el llibre de Joan Bellmunt "Viles, pobles, ciutats i llogarets de les terres de Lleida" 3er Volum)

Sortint de Balaguer per la carretera que va a Àger, un cop s'ha passat el convent de les Avellanes i el poble del mateix nom, aviat s'arriba al petit llogaret de Vilamajor, i és en aquest indret on el rètol us indica que per arribar a Tartareu cal fer només quatre quilómetres. La carretera que arrenca des d'aquest punt va lliscant suaument per un paratge que permet gaudir de la meravella natural d'aquesta contrada.

Si el viatger hi arriba en temps de primavera gaudirà de la bellesa i força de la natura que a través de la saba dels arbres està obrant la meravella d'una brostació i d'un acoloriment verd suau que, en barrejar-se amb la blancor dels ametllers florits, encisa en la seva contemplació. Si és a la tardor, la policromia ocre i marró de les fulles fa d'aquest entorn el millor quadre pictòric natural del qual els ulls humans puguin gaudir.

I així, amb aquest gaudí d'esperit, s'arriba al petit poble de Tartareu, arrecerat, a 538 m. d'altitud, al peu de les restes del castell de Tartareu, i de la bella ermita de Sant Miquel, avui joiosament restaurada gràcies a la il.luisió, l'esforç i la col.laboració dels seus haitants, encapçalats pel Patronat de Sant Miquel, que han fet possible el "miracle" que si bé temps enrere l'ermita era en estat ruïnós, avui sigui la joia de propis i forasters. D'aquesta manera es demostra el que pot fer un col·lectiu quan aplega els seus esforços al servei del bé comú.