A tots ens han explicat histories de por quan érem petits, però n’hi ha una especialment rellevant que ha anat passant de boca en boca, i de pares a fills. Què hi ha de veritat en la història? segurament mai ho sabrem. Però encara fa posar la pell de gallina.
Tartareu, abans, tenia dues coses que el feien famós, per una banda el vi, que se’n produïa moltíssim, a cada casa hi havia un celler, on es recopilaven milers de litres de vi. Segons tinc entès era espectacular quan es buidaven i es netejaven les botes per posar-hi la collita nova. Tots els carres anaven inundats d’aquest líquid i el ferum s’estenia per tot el poble. Per altra banda, el joc, els dissabtes a la nit i els diumenges es feien unes timbes espectaculars, set i mig, botifarra i sobre tot al monte, on es guanyaven o perdien molts diners, fet que feia que vinguessin jugadors de tota la comarca.
Una nit d’aquestes de dissabte, en Rosendo de casa Barrau, va sortir per anar a fer una partida, la nit es va anar allargant i en Rosendo va perdre tot el que portava al damunt. Llavors, a l’última partida es van jugar que el que perdia la partida aniria al cementiri (només existia el de dalt), entraria dins i lligaria un mocador a la creu que hi ha sota la finestra (rosetó) de l’ala de l’església. Evidentment, lo Rosendo tenia mala nit i va perdre. Va agafar el mocador que li va donar lo Ramón de cal Fuster, i amb negra nit es va enfilar cap a la part alta del poble, passant per la Pietat i agafant el camí que pujava fins al cementiri. Això li costava un gran esforç, ja que per tots era coneguda la seva cagarel•la i superstició en lo referent a esperits i morts. Però decidit, continuà endavant a les fosques, sense cap llum que l’acompanyes i mig intuint per on passava el camí.
Un cop arribat a la porta del cementiri, en Rosendo, va fer córrer el forrellat que tancava la porta, va entrar cap dins i es dirigí cap a la creu de ferro on tenia que lligar el mocador. Quan l’estava lligant, mig cagat de por, però convençut que ja havia completat la aposta, ve veure que a la seva dreta, a darrera de la cantonada de l’ala de l’església, es veia un petit resplendor que cada vegada es feia més intens. Es quedà paralitzat sense poder parlar, abans de que pogués reaccionar i de cop, va aparèixer un esquelet lluminós que caminava cap a ell. Llavors lo Rosendo va reaccionar, va fer un gran crit de por, que va ressonar per tot el terme, i va començar a córrer costes a vall tant ràpid com li permetien les seves cames i més ràpid del que li permetia la seva vista, caient uns quants cops abans no va arribar a la Pietat, i d’aquí va continuar corrent i sense girar-se fins que va arribar al bar on l’esperaven al carrer rient-se’n els seus companys de joc, ja que havien sentit el crit esgarrifós. Llavors va veure que lo Rosendo no podia ni respirar, lo van agafar i el seure en una cadira i el van anar retornar a base de copes de conyac. Lo Rosendo els hi va començar a explicar l’historia amb mitges paraules ja que les senceres encara no li sortien, i de cop, es van fer el silenci i es van quedar bocabadats, lo Rosendo s’havia tret la gorra i portava tots els pèls blancs, ell era jove i no tenia capa cana. Ja ho diuen que un susto ven fort pot fer que et se tornin el cabells blancs. En aquell moment tots es van començar a creure la història, però ningú es va atrevir a anar-ho a comprovar fins al dia següent a plena llum del sol.
Van pujar fins al cementiri i van trobar el mocador lligat a la creu. Però no van trobar rastre de res més. L’únic que van trobar, va ser una mà d’esquelet marcada en foc a la porta de dalt de cal Juan, que es la primera porta que es trobava quan baixes del cementiri.
No sé si la història es real o no, tan sols sé que fins no fa massa encara es podia veure la marca a la porta.
Tots els que, de petits, us heu passejat a l’ hivern pels carres alts de Tartareu, a les tantes de la nit i amb boira, no en digueu que no us agafa una esgarrifança quant sentiu la història.
